No he pogut resistir l’emoció provocada per la mirada de
la filla de Juanjo Garra al saber la notícia de la mort del seu pare. En
aquella mirada es condensaven tots els sentiments que es tenen al percebre la
mort d’un ésser estimat, especialment quan aquesta mort ha estat sobtada i es
mantenien vives les esperances de que l’accident d’en Juanjo Garra al
Dhaulagiri no fos més que un ensurt.
La mort d’aquest muntanyenc lleidetà és tràgica perquè
ens mostra les dues cares d’una mateixa realitat. Per una banda la proesa de la seva ascensió a un dels grans
cims del món. El Dhaulagiri. Però a la vegada el fet de que a voltes la glòria
s’enfosqueix per un infortuni degut a les pròpies limitacions humanes. La seva
lesió primer i a impossibilitat d’efectuar el rescat és una prova més dels
nostres límits. El gest solidari, primer del xerpa Kheshap, i després d’altres
muntanyencs que es mobilitzaren ràpidament per rescatar-lo ens ensenya el
rostre generós que comporta aquest esport. De la mateixa manera que aquests
companys no dubtaren en arriscar la seva vida per salvar en Juanjo Garra, les
notícies parlen d’altres casos on no s’han atès les crides d’auxili. Diuen, que
algunes cordades obsessionades per aconseguir els seus objectius, no han sabut
posposar-los per ser compassius amb algú que necessitava un cop de ma.
Lamentable.
Després de viure de prop tota aquesta mobilització
solidària, similar a la que ocorregué amb l’accident d’Iñaki Ochoa de Olza, malgrat
el seu dramàtic desenllaç queda viu el convenciment que encara hi ha persones
generoses disposades a arriscar la seva pròpia vida per tal de salvar un amic.
La tendresa de la companyia del xerpa Kheshap que aportà ànims en aquells
moments de terrible incertesa. Lamentablement, tots els esforços per salvar
Juanjo Garra foren en va i ara el seu cos descansa amb el cel com a sostre i la
neu com a companya del seu darrer viatge en la terra del silenci profund.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada