El salafisme no és una ganga, però no és un delicte

El salafisme és un tema recorrent en l’imaginari social. Ara, ha tornat a estar de primera actualitat per la recent expulsió d’un català musulmà acusat de promoure’l, segons han dit, entre altres acusacions, les autoritats governatives. He de dir que, en aquest cas, trobo dèbil aquesta acusació perquè la persona en qüestió, a qui conec des de fa temps, podria tenir altres filies però ben segur que no era salafí. Per la qual cosa, crec que l’acusació de salafista era una bona excusa per evitar altres preguntes més incòmodes en relació al que era o feia aquesta persona,

El gran desconeixement sobre l’Islam possibilita que sigui fàcil associar el salafisme amb les versions radicals i violentes d’aquesta religió. De tal manera que els ciutadans quan senten la paraula salafisme ja es posen a la defensiva i no qüestionin que un musulmà pugui ser expulsat sota l’acusació de ser salafista. Considero que és un error viure instal·lat en aquest prejudici. El salafisme és una visió concreta de l’Islam que proposa el retorn als seus orígens i la recuperació de les identitats fundacionals de la religió. Aquesta visió, certament és radical, com ho són totes les visions fonamentalistes pròpies de les altres religions. Però, mentre aquesta adhesió es situï a nivell del pensament no hi ha cap problema. El rigorisme salafí crea dificultats a la integració i a la cohesió social, com poden crear aquells col·lectius que opten voluntàriament per un cert grau de segregació social. Però, el seu ris es queda a aquest nivell.

La llibertat religiosa empara el dret a qualsevol musulmà a ser salafista. El problema és quan aquesta radicalitat evoluciona cap a comprensions violentes propiciadores d’actituds antidemocràtiques que sí representen un perill per la convivència i la seguretat pública. El mateix raonament és aplicable a qualsevol actitud humana que opti per la violència extrema i radical. Si això passa, estàn més que justificades les mesures dures que busquen evitar l’alteració de la convivència ciutadana i danys irreparables. El que no té sentit és que s’hagin de prendre actuacions contra musulmans salafistes motivades per raons preventives. Això sí que representaria un atemptat a la llibertat religiosa a la que tothom té dret. Crec que el matís és important per tal d’evitar que des de les estructures públiques es prenguin mesures desproporcionades contra les llibertats individuals.