El fonamentalisme islàmic cerca identitats malmeses

El salvatge assassinat del soldat britànic a Londres torna a evidenciar l’ús del fanatisme religiós com a substitutiu d’altres fonts portadores de significats d’identitat. En aquesta ocasió, com succeí en altres atemptats, els seus autors no són terroristes internacionals desplaçats per organitzacions jihadistes. La perplexitat de tots aquests esdeveniments és que els seus autors són ciutadans nascuts o educats en un context cultural occidentals i que opten per l’Islam o s’afilien a les seves corrents fonamentalistes radicals per tal de refer la seva identitat malmesa. Es tracta de persones que han quedat al marge dels rituals i significats usats habitualment per construir el sentiment de pertinença.

Quan fallen aquests rituals i significats, el fonamentalisme islàmic radical ofereix prous propostes significats perquè aquestes persones pugui refer la seva identitat. Sense més esforç que l’adhesió a unes idees que, per més extremes que puguin semblar, aporten nous sentits i ofereixen uns beneficis que semblen superar a les dificultats del present. Aquest fet, incomprensible per moltes mentalitats, no està massa lluny de les adhesions i proclamacions lloant sacrificis totals i morts heroiques en nom de pàtries i banderes. “Patria o muerte”,  fou un dels crits d’exaltació a les masses, similar a l’adaptació de la cançó feixista Giovinezza que cantàven els voluntaris falangistes de la División Azul. Eren vertaders mons simbòlics de mort orientats a conduir a la mort per una causa superior. Aquest rituals existeixen i són aprofitats, en aquesta ocasió, per els gestors de les jihads a través de la xarxa d’Internet.

Fins aquí el que es pot considerar com simple descripció dels fets. Però calen fer-se també algunes preguntes. ¿Per què fallen els mecanisme de creació de sentiment de pertinença?, ¿com les religions poden contribuir a construir aquest sentiment? ¿quines religions actuen com a substitució de la pertinença? ¿la identitat religiosa serveix per en enfortir la identitat ciutadana? ¿com es gestiona la diversitat religiosa en benefici d’una consciència cívica? ¿com es relacionen les religions amb la precarietat social o l’exclusió social dels individus? ¿com aborden les religions aquestes qüestions? ¿la interculturalitat és una amenaça o una oportunitat més per consolidar una consciència cívica compartida? ¿quines polítiques públiques tenim per evitar que passin fets com els de Londres?. Aquestes preguntes són necessàries per la bona governança de les societats occidentals. Defugir-les és un error que, tal com demostren el fets descrits, té conseqüències dramàtiques.