dimarts, 30 de setembre del 2014

No tenen vergonya

Així de contundent és el qualificatiu que empro per descriure el comportament de les institucions de l’Estat davant de les reivindicacions de Catalunya. Són desvergonyits en els fons i en les formes. El Govern, el Consell d’Estat i el Tribunal Constitucional han ventilat en breus minuts un greu problema polític que té l’Estat. Perquè Catalunya ha plantejat un problema polític, no jurídic. Catalunya, històricament, sempre ha plantejat problemes polítics a Espanya, però els espanyols sempre han preferit parapetar-se en la normativa per no entrar a parlar dels temes de fons. El Govern del Reino de España ha dit unes coses que falten a la veritat en relació a la Llei de Consultes i en el Decret de Convocatòria de la Consulta. Els textos normatius catalans estan ajustats a la Constitució. Dir el contrari era mentir intencionadament per confondre i captar rèdits polítics partidistes. L’obstinació del President del govern del Reino de España en mostrar la consulta com un referèndum és una un engany destinat de confondre l’opinió pública espanyola.

Per altra part, l’enorme celeritat del Tribunal Constitucional per resoldre l’admissió a tràmit del recurs del Govern de l’Estat albira totes les sospites i més. És cert que era un tràmit i poca cosa més, però la seva reunió extraordinària d’ahir ha posat de manifestat que l’autonomia del Poder Jurídic és un fal·làcia. La pretesa divisió de poders dibuixada per Montesquiu és una caricatura interpretada per la majoria de govern a Espanya que utilitza al seu interès les institucions de l’Estat. La seva impunitat està afavorida per la complicitat vergonyosa del principal partit de l’oposició que té els ulls posats en no quedar-se fora en la defensa de la unitat d’Espanya. El garant de la Constitució ha actuat com defensor d’uns interessos polítics i no com a institució que ha de vetllar per la coherència constitucional de les decisions legislatives de les instàncies de l’Estat. No, novament aquest tribunal, tal como feu el 2010 amb la seva sentència retallant l’Estat de Catalunya del 2006, ha posat de manifest que és una institució política i no la màxima reserva de garanties constitucionals. Si aquest tribunal mereixia poca confiança, ara me’n suscita menys.

Tampoc tenen vergonya alguns dels governants de Madrid quan repeteixen insistentment que la llei ha d’estar per damunt de tot. No, tampoc tenen raó. Les lleis estan per sota de la democràcia. Les lleis, seguint l’esquema polític-jurídic tradicional, són l’instrument per ordenar la democràcia. Gràcies a les lleis les persones convivim civilitzadament. Però la importància de les lleis no anul·la la seva supeditació a l’acord democràtic de la convivència. Per això l’espai polític és el que importa, ja que en ell és on s’articula la convivència. El partit en el govern no pot presumir d’amor i respecte a la legalitat com a bé suprem. Perquè és un partit  crivellat de casos de corrupció i comportament il·legal. Ha donat prou mostres de que quan una legalitat li  incomoda, la canvia al seu gust a través  de l’exercici de la seva majoria parlamentària o, senzillament, la incompleix.


A més, per damunt de les lleis també existeix una moral comunament acceptada que regula per igual a totes les persones. Hi ha unes regles no escrites, potser dictades pel deus de la humanitat, que esdevenen irrenunciables i indiscutibles. Aquestes lleis superiors fixen la moral natural gràcies a la qual les persones sabem que és el bé i el mal. De tal manera que l’ètica política té uns referents clars per actuar i adequar les seves decisions. Res d’això semblen haver entès els governants de l’Estat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada