dilluns, 1 de setembre de 2014

Temps de figues, però de fer figa

Les vacances s’han acabat i amb elles un temps meteorològic estrany i un temps polític també força inestable. Durant aquest període estiuenc han passat esdeveniments que han trasbalsat a moltes persones en profunditat. Començaven les vacances amb la confessió en clau expiatòria del President Jordi Pujol i es tancava la temporada amb sengles declaracions de Josep Lluís Carod Rovira i de Soraya Sainz de Santamaría. Moltes persones vàrem quedar atònites de l’autoinculpació del President Pujol, però cal reconèixer que alguns també ens quedàrem bocabadats per la ràpida desvinculació feta per alguns dels seus antics correligionaris. D’això procuraré parlar-ne un altre dia.

Per la seva part, el que fou responsable de la Vice-president del tripartit confessava, de forma sorprenent, que era coneixedor de l’existència de comissions en les obres públiques. Les seves paraules sonaven a una mena d’autoinculpació d’omissió en una època en que aquest polític era la màxima autoritat del seu partit. ¿Per què no ho denuncià on corresponia en el seu moment?. Mentrestant, la vicepresidenta del govern espanyol ha amenaçat de recórrer la decisió legislativa del Parlament català. El sorprenent de les seves paraules, és el to d’amenaça emprat quan encara no es coneix el contingut de la llei ni s’ha produït la seva aprovació formal. Aquesta actitud és com posar la bena abans de la ferida.


Tot està revoltat i tinc la sensació de que s’anirà a més. La política catalana sembla podria formar part d’un manual de dinàmica de fluïts o dels tractats de resistència de materials, perquè hi ha de tot. Per alguns dirigents polítics, tot ha de fer-se segons un guió establert malgrat les inclemències del temps. Les seves paraules es mouen en tre l’altisonància i la intransigència. Altres, més pragmàtics per necessitat de la seva responsabilitat de govern introdueixen variacions sobre un mateix tema per tal d’adaptar l’estratègia política a la realitat. Des de fora, es practica l’actitud d’espectadors indiferents com si el que passés a Catalunya no anés amb ells. Els corol·laris poden ser múltiples. Tothom sap que el temps de les cireres s’ha acabat i ara estem en època de figues tendres. El que no sabem es com ens agraden les figues, si madures o seques.

Cap comentari:

Publica un comentari