dimecres, 10 de setembre de 2014

1714, el clergat es mantingué fidel al poble derrotat i resistent

Catalunya i l’Església catòlica catalana han tingut una permanent interrelació. Una realitat no es pot entendre sense l’altra. Així, cada moment històric ha deixat una empremta clara en les respectives històries particulars. Ara, quan en el país es reflexiona sobre els fets del 1714 que pren relleu a vigílies de l’11 de setembre convé saber com aquests fets afectaren l’Església catòlica catalana. El segle XVIII l’Església catòlica entrà en una profunda decadència fidel reflex del que estava passant en el país. Després d’anys plens de vitalitat i ressorgiment, la situació política de derrota es projectà a tots els àmbits de la societat catalana i, en conseqüència, a la mateixa Església catòlica. Foren anys d’importància fre i decadència. Un fet rellevant fou que els monestirs i convents d’aquella època deixaren de conrear moltes propietats agrícoles. Ni en sabien ni els interessava. Sobrevivien amb quatre coses tot i les grans propietats que la pietat popular havia depositat en les seves mans. Eren rics, però pobres d’esperit.

Els camps erms contrastaven amb una pagesia que tenia de necessitat de conrear noves terres per atendre les demandes d’un important creixement demogràfic. Aquesta situació anà forjant tensions i conflictes entre monjos i frares, per un costat, i els camperols per l’altre part. La inicial animadversió es convertí en enfrontaments i odis directes que no trigaren massa en esclatar. Per la seva part, les autoritats borbòniques imposades per la força de les armes no dubtaren en emprar el regalisme per nodrir els càrrecs eclesials catalans amb persones afectes al nou sistema polític. Dels tretze bisbes de Barcelona durant el segle XVIII, onze provenien d’importants famílies castellanes i només dos eren de parla catalana. Hi havia una total desconnexió entre la jerarquia i aquells preveres catalans que, malgrat la desfeta, volien mantenir viva la identitat catalana a través de la llengua i la cultura. Almenys fins a la dècada de 1760, el baix i mitjà clergat fou un element resistent al bandejament del català, mantenint-lo present en els sermons, en l'ensenyament de la doctrina cristiana i, àdhuc, en la documentació institucional


Aquesta dissonància impedí a l’Església catalana connectar amb les noves preocupacions socials que anaven emergint a Catalunya. Especialment, no s’adonaren del creixement de l’obrerisme associat a la industrialització del país. L’Església, escapçada en la seva direcció, fou incapaç de participar en el lideratge cultural de la societat catalana sumant-se al que estaven fent notables pensadors laics. Com molt bé escriví Jaume Vicens Vives a Noticia de Catalunya l’Església d’aquesta època fou institucionalment ensopida. Fruit d’aquesta desconnexió les institucions catòliques reberen als inicis del XIX, de forma violenta i agressiva, les tensions acumulades en el segle anterior. Sorgiren importants enfrontaments amb pagesos, indignats pel poc aprofitament de les propietats agrícoles eclesials i la puixant burgesia industrial s’afanyà en apropiar-se de fer-se de les desateses propietats eclesials. Tot i aquest trist panorama, existí una Església resistent que feu possible la seva regeneració, també com a conseqüència de les pressions populars, a la segona meitat del segla XIX. 

Cap comentari:

Publica un comentari