Avui,
festivitat nacional de Catalunya, ha estat un dia emocionant. La Gran Via i la
Diagonal s’han omplert de civisme, il·lusió i decisió. Cada persona podria
tenir les seves visions particulars sobre el moment polític, però hi ha havia
una clam concret i unificat: votar. Aquesta és, ben segur, l’opinió que agrupa
les voluntats dels catalans. Ha estat un dia que famílies senceres s’han
aplegat per Barcelona per anar confluint alhora de fer la gran V. Tot Barcelona
era una festa per Catalunya.
La
Roser m’ha suggerit que portés a la motxilla la senyera que els meus pares
havien mantingut amagada durant els difícils anys del franquisme. Recordo que
estava amagada a l’armari dels pares al darrera d’uns quants llençols. Era una
gran senyera, plena de llaços per guarnir un gran balcó. Era una senyera del
temps de la República. Amb aquest petit gest, volia fer present el record dels
meus pares en un esdeveniment que segur els hauria complagut viure. Els meus
pares practicaren un catalanisme resistent i, a la seva manera, força compromès
en la recuperació de les llibertats nacionals. El meu pare tenia ponts amb l’exili
català i participava activament en l’organització dels Jocs Florals a l’exterior
i organitzava viatges per anar-hi. La meva mare, també a la seva manera,
reivindicava la identitat catalana on podia. Recordo que feia servir el català
per dirigir-se habitualment a la seva consogra. Persona que no parlava ni un
borrall de català i que, de tant en tant recordava que era germana de un “caido
por Dios y por España”. He de reconèixer que, tot i patir l’envit lingüístic de
la meva mare, sempre l’entengué i respectà que li parlés en català.
Els
meus pares foren uns petits resistents. Com ells, molts catalanes contribuïren,
sense escriure pàgines glorioses o èpiques, mantenir viva la memòria d’una
fidelitat a una pàtria. Foren derrotats per una guerra, però mai vençuts en les
seves conviccions. Avui, tres-cents anys de la gran derrota és el moment de
tenir viu el record de totes aquelles persones que han permès que arribéssim on
ara estem. Sense ells, el que ara som no hauria estat possible. Per això avui, per
fer el meu petit homenatge a aquelles persones que ja no estan entre nosaltres però
que saberen mantenir viva il·lusió i esperança d’un Catalunya lliure, he dut en la motxilla
una vella gran senyera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada