El
temps, i les mesures que l’ajuntament d Barcelona ha pres, no han ajudat ha
apaivar el conflicte del barri de la Barceloneta. Els veïns recelen de tot
polític que parli del seu problema i empren paraules gruixudes per
criticar-los. Davant del to que pren la situació “la Barceloneta està en guerra” i “això acabarà molt malament” fora bo introduir alguns elements de
reflexió. El que ha passat a la Barceloneta és una qüestió que ha d’abordar-se
des de l’agenda política. Primer, per revisar si les decisions preses en el seu
moment, eren les pertinents. En segon terme, per comprendre l’abast del
problema. A un primer nivell d’anàlisi, sembla que el problema es limita al
model turístic practicat a la ciutat de Barcelona. Si només fos això, caldria
situar adequadament en el temps les principals decisions que afecten a aquest
model. En aquest cas, molt probablement, les responsabilitats es situen anys
enrere i això afecta de ple a anteriors equips de govern diferents a l’actual.
Però,
al darrera de l’aparent crisi del model turístic hi ha una problema més de
fons: la gestió del civisme dins la ciutat. Crec que aquest és el problema principal,
doncs no es pot associar linealment el turisme de baix cost amb l’incivisme. Ja
que, si això fos així, voldria dir que a major despesa turística més civisme de
tal manera que el nivell de la renda condiciona el civisme i a menor renda
menor civisme, aquest sil·logisme no funciona ja que les dades demostren que
pot haver-hi turisme econòmic perfectament cívic. Per altra part, no ha de
vincular-se exclusivament el civisme als comportaments de les persones en
l’àmbit dels usos i costums. També podrien tenir la qualificació de
comportaments incívics algunes actuacions, públiques o privades, que modifiquen
l’espai públic de convivència. Poso com exemple, els efectes que tenen algunes
llicències d’activitats de bars i cafeteries que contribueixen a la plena
ocupació de l’espai públic en detriment del gaudi comunal del mateix. En aquest
cas, els interessos privats predominen per damunt dels públics.
El
problema del civisme associat al turisme està vinculat a la imatge de Barcelona
que s’ha projectat, des de fa uns quants anys, a l’exterior. S’ha insistit que
Barcelona era una ciutat tolerant i permissiva, on semblava que tot era
possible sempre i quan es respectessin uns límits prou generosos. A la
pràctica, tot era possible perquè el govern de la ciutat no tenia clar com
exercir adequadament la seva autoritat a fi de deixar clar quins eren aquests
límits i fer-los acomplir. Aquestes autoritats arrossegaven un problema comú a
algunes esquerres hereves del Maig del 68, primer, i després del
postfranquisme: no saber definir i practicar l’autoritat democràtica. Aquestes
esquerres es trobaven presoneres de la seva crítica a l’autoritarisme del
passat i eren incapaces de comprendre que governar comportava també un exercici
d’autoritat legitimada moralment. Al no tenir clar aquesta qüestió Barcelona es
convertia en una ciutat atractiva per molts estrangers perquè podia viure’s en festa
permanent sense importar si s’alteraven o no les normes de convivència. Reconeixent
que podien fer aquí allò que no els permetien fer en els seus països d’origen.
Davant de tot això penso que el refrany d'aquella
pols vénen aquests fangs té molta raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada