divendres, 19 de setembre del 2014

Narcís Castanyer

He dubtat de fer públic aquest escrit. El que he escrit forma part de la intimitat, però com que es barregen sentiments compartits he volgut ampliar el cercle de complicitats. Avui s’ha mort en Narcís, amic de l’ànima des de la joventut. Considero que et devem un record viu aquelles persones que t’hem estimat ininterrompudament des dels nostre temps a la Universitat. Quant uns joves universitaris decidírem, contra l’opinió d’alguns i  la lògica del moment, fundar un moviment d’universitaris cristians. Érem joves i tendres, però plegats aprenguérem la fe arrelada en la història i a donar gràcies a Déu per la joia de viure. Narcís, la fe refeta des de la reflexió catecumenal i les pregàries comunitàries ens ha anat acompanyant al llarg de la vida. Hem passat per moltes vicissituds, però aquella fe alimentada d’esperances i de preguntes sense resposta, no ens ha deixat mai.

Però això he pensat que havia de parlar de tu. Perquè parlant de tu, Narcís, rememoro les vivències d’unes persones fidels a l’esperit d’una època i que, com a pedres picades, hem seguit pensant i lluitant pels mateixos ideals. Després, cadascú prengué per camins diferents. Tu Narcís formares una família amb dos fills magnífics, l’Oriol i en Joan. Ells perpetuen la teva vida i l’allargassen, amb gestos i mirades, més enllà de la teva materialitat. La seva mare, també companya d’aquells anys de joventut, ha d’estar també orgullosa d’aquests fills. La Maria, la dona amb qui forjares nova família és la nostra referència en aquests moments. Sàpigues Narcís, que la Maria sempre tindrà el nostre afecte. En sabem, tots plegats, d’imaginar-nos moments i espais per celebrar la joia d’estimar-nos com a germans. I allí, sempre hi haurà lloc per la Maria.

T’escric just quan el teu cos no ha resistit més temps les inclemències de la teva malaltia. Agraeixo haver-me pogut acomiadar-me de tu quan encara sabies que hi havia un matí i una nit. La teva veu fil d’alè vital, però no les coses que ens vares dir l’altre dia. Un matí inundat de sol a l’habitació de l’hospital. En Toni i jo quedàrem colpits perquè sabíem que era el comiat definitiu. Se’ns havia anunciat que estaves en la recta final de la teva immensa vida. Tot semblava imminent, però encara veiem vida en la teva mirada. Ens volíem aferrar en el que semblava impossible. En resistíem a creure que tot allò fos veritat i que ens anessis a deixar, quan encara hi ha tanta a feina a fer. Però aquest cop, no ha pogut coronar el cim.

Ens coneixíem des de la nostra joventut. Hem compartit il·lusions i esperances. Són molts anys junts en el combat per la justícia i per tantes coses que ens donaven sentit i alegria. Compartia amb tu l’afició per la muntanya, bé sempre uns quants metres darrera teu perquè no podia seguir les teves gambades. M’agradava la teva mirada clara i transparent. Es movia entre la profunditat i saviesa del pensament, sempre matemàtic i calculador, acompanyat d’una fina ironia. Alguns cops tenia la sensació de que acabaves les frases només amb la mirada. Llavors tot es quedava en el núvol de la suposició sobre el que volies dir. Vaig tenir la sort de que durant un temps treballarem plegats a la Generalitat. Foren moments intensos, plens d’ànims perquè estàvem convençut que podríem endreçar el país. No fou possible, però l’entrega fou total i recompensada pels amics fets a còpia d’encontres i reunions. Després, quan la desfeta ens portà per altres viaranys en cap moment el desànim va fer-te l’esperança de que es podien canviar les coses.

Aquells universitaris, hereus tangencials del Maig del 68, som respectables persones quasi bé tots sota la categoria de pensionistes. Però tots plegats seguim defensant la nostra joventut afirmant els horitzons vitals que des de llavors mantenim vius. A mesura que ens hem anat fent grans hem recuperat el plaer d’estar junts i viure novament moments extraordinaris animats per la joia d’afirmar que ens estimàvem. Per sort de tots nosaltres, el bo d’en Pere, ens convocava periòdicament a dinar plegats en el restaurant del museu. Allí parlàvem de tot i de moltes maneres, però sempre, per damunt de les diferències, hi havia la voluntat d’estimar-nos i ser-nos fidels en la profunditat de la vida. El darrer  dinar, el 18 de juliol, la teva mirada estava més entristida del compte i ens insinuares que les coses de anaven del tot bé.

La malaltia no estava dominada i es movia ràpidament dins del teu cos. La Carmeta ens ha recordat les paraules que ens digueres ara farà un any quan ens explicares que estaves malat, crec que era Vallbona de les Monges, allà on Carles ha fet estada. “Preneu-vos-ho  com jo, amb esperiti esportiu, paciència, confiança i amb la certesa de que les coses són com són i no com volem que siguin”.

Aquestes paraules ens han acompanyat durant aquest mesos. Tots plegats som d’una generació forjada en una vivència de fe profunda. Ara, cadascú des dels seus itineraris particulars, hem fet de la fe un referent particular per anar trobant la densitat de la vida, tot i que hi ha moments que no entenem ben bé algunes coses. Per exemple, la teva mort.  Sé que encara estàs present entre nosaltres i mai ens deixaràs. En tot moment sabràs conduir el temps de la nostra vida sense gràcies a la precisió, com no podria ser d’altre manera, del teu magnífic rellotge de butxaca. Però, reconec, com deia en Pere i en Toni, que ens hauria agradat haver compartit la vida amb tu més temps. No ha pogut ser.


Vull pensar que has obtingut de la fe cristiana, aquella experiència vital que tants cop ens havia convocat, la serenor que ens han sabut transmetre durant aquestes darrers dies quan, conscients de  que iniciaves la teva darrera ascensió per la vida, t’has anat acomiadant de nosaltres. En aquell moment sublim en el qual l’ànima deixa definitivament el cos que l’acompanyat durant tants anys. Ara, quan el moment es definitiu, m’agradaria que segueixis al nostre costat. Encara que sigui d’una altra manera, no ens abandonis. Narcís, necessitem sentir-nos acompanyats, especialment allí on la vida esdevé testimoniatge de la fe que ens ha unit.  Volem notar la claror de la teva mirada. Per acabar, agafo unes paraules de la Carmeta que trobo que resumeixen perfectament el sentiment de molts dels teus amics. “Narcís, seguirem els teus consells, però ara mateix se’ns fa difícil. Narcís, amic, que els àngels del Senyor et surtin a rebre i t’acullin en el Paradís.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada