Voldria dedicar aquesta reflexió
a tots els catalans esperançats amb la independència. Ells són l’esperança que
la pàtria no quedi destrossada pels catalans que, com en García Albiol, amb to
burleta i cínic, s’enriuen d’aquells altres catalans que volem que aquesta
terra, claudicada per la força masses vegades, tingui un futur en llibertat.
A les vigílies d’un dia decisiu pel
futur de Catalunya se’m fan lluminoses les paraules del poeta Joan Maragall
dirigides al dirigent de l’esquerra catalanista, Pere Coromines, en una carta
escrita el 23 d’abril de 1910. En aquells dies, el poeta estava preocupat per
la desunió del catalanisme i pel mal que les divisions podien fer al projecte
polític de Catalunya. Quan Maragall escriví aquesta carta estava viu el record
de la dura repressió del govern als revoltats durant la Setmana Tràgica. El
poeta es commogué davant del dolor causat per aquests fets i la resposta repressiva
del govern. Vivia en una certa soledat i incomprensió el seu dolor que tan
magníficament expressà en el seu article prohibit de la Ciutat del perdó i en l’article
censurat de L’església cremada.
La situació política havia
enterbolit la convivència dels catalans i això entristí profundament l’esperit
sensible de Joan Maragall. Vivia en pessimisme aquella situació tensa, plena de
contradiccions i de neguits. On l’entusiasme es barrejava amb el descoratjament.
Malgrat aquests sentiments, Joan Maragall combaté per l’esperança. La llarga
carta a Pere Coromines ens mostra aquest estat d’ànim. D’ella ara en
reprodueixo un petit fragment.
Per això mateix us dic així com us és lícit combatre-us en nom dels
principis polítics allà on no sofreixi contradicció la causa essencial de
Catalunya, així mateix fóra vergonya per tots combatre-us de cap manera o
dividir-vos allí on l’abominable encasellament centralista es presenti contra
Catalunya en batalla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada