Ahir comentava que m’ha sortit una reflexió llarga, més
extensa del normal, sobre el conflicte de can Vies. El tema s’ho val perquè
aquest conflicte altera al model de convivència que desitjo per la meva ciutat
i perquè afecta la honorabilitat i competència d’un bon amic, en Jordi Martí
Galbís, regidor de Sants-Montjuïc, persona que admiro, respecto i a qui vull
transmetre-li la meva solidaritat. Donada la considerable allargada de la
reflexió l’he dividida en dues parts. La primera estava centrada en situar el
conflicte de can Vies i la seva projecció ciutadana. La segona part està
dedicada a reflexionar sobre la violència extrema associada a aquest conflicte
i la defensa de l’exercici de l’autoritat quan les protestes al carrer es fan a
cara tapada i de forma violenta.
Quan es donen aquests conflictes s’acusa a la policia d’un
ús desmesurat de la violència sense cap mena de matís i d’autocrítica sobre on
està la violència en aquest conflicte. El serveis de seguretat estan per
protegir la convivència democràtica a la ciutat i per sort, els ciutadans,
tenim la democràcia per garantir el control eficaç de l’ús adequat de les
mesures repressives. En el cas de qualsevol excés o mal ús hi ha els tribunals
per introduir els correctius precisos. En cap cas cal anar justificant
l’actuació de la policia. Ella té una missió pública a complir i ho han de fer.
El ciutadans necessitem les forces de seguretat per defensar-nos d’aquelles
persones que són violents compulsius i que aprofiten qualsevol conflicte social
o presència massiva en els carrers per convertir els carrers de la ciutat en un
camp d’experimentació de la guerrilla urbana. Aquesta realitat la saben, tant
els protagonistes de can Vies, com els veïns de Sants i de la resta de barris
de Barcelona. No podem ser ingenus d’aquests violents que aprofiten qualsevol
manifestació legítima de descontent per fer antipàtica la protesta.
Els primers interessats que això no passi haurien de ser els
promotors de la cultura popular acollida a can Vies. Considero que són ells els
que haurien de condemnar de forma clara i contundent la violència exercida en
nom seu. La cultura alternativa no necessàriament ha de ser antisistema, ni molt menys s’ha d’emmirallar
amb la violència urbana. No entenc que el diputat David Fernández de la CUP
afirmi tranquil·lament “la violència no és una opció, és una imposició”.
La cita és textual, àdhuc la coma. Situar-se en el paradigma de la violència
imposada és admetre l’ús no volgut d’aquesta, cosa que ha de ser condemnat amb
la mateixa contundència com es pot condemnar a la mateixa violència. La
paradoxa és extrema quan aquest mateix diputat afirma que és partidari de la “desobediència
civil”. Al meu parer, aquesta actitud i la violència estan en extrems
oposats. Sempre he sospitat dels que diuen defensar la llibertat tapant-se la
cara o amagant-se amb un passamuntanyes.
Quan passen aquests conflictes que tenen una arrel veïnal
acostuma passar que en paral·lel es dóna un altre fenomen de gestió complexa:
les adhesions de simpatia que una part dels veïns mostren vers als qui
consideren agreujats per les actuacions del consistori o de la policia. El bonisme
es un fenomen consistent i força extres. És una reacció primària també,
d’alguna manera, antisistema que amaga moltes rancúnies contra el poder
establert. Bona part dels catalans amaguen un petit llibertari en potencia. Com
també, en uns moments d’incertesa i de patiment, hi ha persones crispades i
plenes d’indignació. Sabent això és natural que les autoritats hagin de
gestionar molt bé la comunicació d’aquests conflictes per vèncer alguns dels
estereotips que els condiciona. Cal explicar la causa del conflicte, com han anat
les negociacions, quins són els termes dels acords; cal desmuntar les
desconfiances amb arguments i acords, posant l’opinió pública com a garant de
la sinceritat de les negociacions.
La solució pactada ha de ser possible acceptant que els
acords seran viables si hi ha voluntat d’enteniment i de confiança mútua
fonamentada en el convenciment, que crec que hi és, que no tots els alternatius
són violents i que les autoritats municipals defensen els interessos de tots
els barcelonins. Ambdues realitats, moviments alternatius i autoritats
municipals, juntament amb la ciutadania expressen unes comprensions de la
ciutat integrades dins del projecte de civisme urbà. Aquesta coexistència
comporta l’acceptació d’unes normes legitimades per la legitimitat democràtica.
El moviment assembleari alternatiu mereix tota l’atenció i
respecte. Són uns barcelonins que tenen una altra manera d’entendre el
funcionament de la societat i proposen unes formes diferents d’organitzar-se i
fer ciutat. Ells representen noves expressions de la diversitat que anima les
ciutats modernes. Les seves idees i pensaments són totalment respectables i hem
de saber interrogar-nos, a la llum de les seves crítiques, sobre les limitacions
del sistema social dominant. Però totes aquestes consideracions només seran
possibles sempre i quan aquests moviments assemblearis alternatius s’apartin de
tota violència i agressió a qualsevol autoritat democràticament legitimada, i
siguin amables en la convivència i el diàleg. Aquests moviments alternatius han
de respectar que a la ciutat hi ha ciutadans que també volen ser respectats en
el que pensen i com viuen.
Les dues visions han de conviure en una ciutat oberta,
cosmopolita, plural i cívica. L’únic camí a seguir per fer possible això és el
diàleg, el respecte mutu i comprendre que els interlocutors tenen mons
simbòlics diferents i que coexisteixen dins la ciutat. És important assumir el
pes que aquests referents simbòlics han jugat en aquest conflicte; Can Vies és un símbol pels col·lectius
assemblearis alternatius i la ciutat cívica ho és per molts barcelonins. Es
tracta d’establir ponts entre aquests mons simbòlics no necessàriament
contraposats amb la única condició, acceptada per tothom, que amb la violència
i l'agressió no es pot construir una ciutat cívica ni cap alternativa social alternativa
creïble. Aquest és el marc en el qual s’ha de refer la confiança malmesa. Fora
d’aquest espai només hi el buit de l’incivisme i l’elogi de la barbàrie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada