Viure cristianament comporta
optar i fer. Això exigeix lucidesa i generositat personal. La vida és una
constant tria d’opcions que poden contrastar-se amb la voluntat de Déu. Es pot
viure en harmonia amb Déu o al marge seu. Els cristians, amb les opcions personals,
esdevenim constructors reals del Regne de Déu. Però, aquest només progressa a
través d’una coherència de la vida cristiana amb els objectius del Regne. Els
mitjans, les obres, són tan necessàries com la pròpia fe. Però aquestes obres,
els fets, han de ser coherents amb els objectius del Regne. Per això, la lògica
del Regne i del Món no sempre són del tot coincidents. Així, alguns èxits
segons les claus de judici del Món poden ser considerats cristianament com un
fracàs; de la mateixa manera que alguns fracassos mundans poden ser un èxit des
de la perspectiva del Regne.
La vida cristiana s’ha de
fonamentar en Déu. Cal construir la vida sobre la solidesa i el convenciment de
que Déu és “la roca que em salva”. Cada una de les opcions personals marca un
itinerari que sempre es defineix sobre la base d’escollir entre el seguiment de
la voluntat de Déu o en la seva ignorància. En aquest cas les obres de les
persones s’orienten per patrons allunyats dels objectius del Regne. Això
succeeix, per exemple, quan les persones s’instal·len en la cobdícia de la
riquesa i de bens, la recerca de fama i honor no fonamentats en la veritat o en
la supèrbia o l’autosuficiència. Per contrast, el camí cap a Déu són la pobresa
evangèlica, la humilitat que refusa l’honor mundà i s’abandona a les mans de
Déu. Fe i obres es complementen i s’articulen en la vida del cristià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada