Temptacions polítiques episcopals – I

Les manifestacions emeses en el darrer document de la Permanent de la Conferència Episcopal, especialment en allò que fa referència al tema dels nacionalismes, m’ha fet repensar com han de ser les relacions entre l’Església i els moments polítics. En aquest sentit, la nota de la Conferència Tarraconense emesa posteriorment situa la reflexió en la línia del que voldria ara expressar en aquests comentari i en els dos dels propers dies.

Per ajustar les relacions de l’Església amb la comunitat política cal vèncer algunes temptacions que sempre han estat associades a la vocació temporal de l’Església. La primer temptació és la del poder. Recordem que aquesta fou un de les temptacions del diable a Jesús. La temptació del poder sempre comporta la renúncia a la vocació profètica de l’Església. L’Església ha de col·laborar amb les institucions polítiques legítimes, però sempre mantenint la seva llibertat per tal de no trair la seva fidelitat a la denúncia profètica d’una realitat que sempre necessita ser salvada. En aquest sentit, aquesta llibertat es manifesta també davant els condicionants que poden fixar determinades visions ideològiques que eleven a la categoria de bé moral algunes propostes ideològiques.

La segon temptació és reduir el pluralisme polític dels cristians. L’Església ha estat temptada de reduir el ventall d’opcions polítiques possibles pels catòliques. En nom d’una determinada interpretació del be comú o de la Doctrina Social s’han afavorit unes opcions polítiques i s’han fustigat unes altres. Quan el món es movia en la bipolaritat l’Església fou temptada en les democràcies occidentals a facilitar arguments per introduir la bipolarització en el camp de l’estratègia política. L’exemple més clar fou l’impuls donat a la Democràcia Cristiana des d’importants sectors eclesiàstics institucionals després de la segona Guerra Mundial a Itàlia.  Per sort, la tensió bipolar no impedí que alguns cristians exploressin altres camins polítics. Gràcies a aquesta actitud la secularització de l’espai polític s’estengué a la pròpia concepció de la política i els seus agents.