diumenge, 14 d’octubre del 2012

Síria, una vergonya interpel•ladora



He tornat a veure la foto que encapçala aquesta nota. És la dura imatge d’un pare que sosté en braços el seu fill mort. No crec que hagi un dolor més insuportable que la mort d’un fill. Tan se val la causa, perquè la mort del fill és un dolor extrem. Com deia Miguel Hernández en la seva Elegia a Ramon Sije “Tanto dolor se agrupa en mi costado, que por doler me duele hasta el aliento”. No massa lluny del dolor que el devocionari catòlic volia expressar amb els Stabat Mater. La Mare de Déu al peu de l’arbre de la Creu on tot semblava que s’havia acabat amb la mort ajusticiada del seu Fill. El text en llatí d’aquesta seqüència devocional ho expressava amb claredat : “Stabat Mater dolorosa iuxta crucem lacrimosa, dum pendebat filius. Cuius animam gementem, contristantam et dolentem pertransivit gladius”.

Durant el Dissabte Sant  escolto la composició barroca Giovanni Battista Pergolesi sobre l’Stabat Mater. Intento entendre com pot ser el dolor d’una mare o d’un pare davant la mort d’un i la seva la incomprensió davant d’aquest absurd. La mort evitable d’un fill deu ser encara més dolorosa. Per això m’ha copsat aquesta fotografia perquè en ella es condensa la profunditat d’aquest dolor. Com podem explicar al pare d’aquest nen mort a Alepo el sentit d’aquest fet. El sofriment, la mort, el plor com a principis són un fracàs per la nostre civilització. Hem de sentir compassió de les víctimes i saber que cal actuar decididament a favor d’elles. És una vergonya la passivitat com les potències mundials, entretingudes en els seus jocs d’estratègia de saló, abandonen als habitants de Síria a la seva sort sota la brutal repressió del règim de Bashar Al-Assad.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada