L’amor
i la seva pràctica, la caritat, estan a la base de l’experiència cristiana. Per
això m’agrada viure la litúrgia del Dijous Sant perquè recorda la centralitat
de l’amor pels cristians i m’interroga sobre el meu compromís en l’estimació.
Sempre he cregut que la política permet viure amb intensitat l’amor cristià.
Des de que vaig llegir de jove el llibre Creer
es comprometerse del canonge de Màlaga, José Maria González Ruiz, la meva
vida ha estat presidida per el binomi fe i compromís polític. No se desdir-me’n
de cap dels dos.
Hi
ha cristians que manifesten molta prevenció a l’acció política i, en un altre
extrem, es situen cristians que consideren que la política és la única mediació
possible per realitzar, ara i aquí, el Regne de Déu en la història. Em trobo
més còmode en la possibilitat de creure que, com diuen alguns il·lustrats, que la
societat no es canvia només amb exhortacions morals, però que per canviar-la
políticament calen referents morals. El moralisme ha estat un dels riscos del
cristianisme. Durant massa temps el cristianisme ha esdevingut un moralisme
amable i un pensament reconfortant allunyat de l’anàlisi de la realitat social.
Cristianisme i societat convivien en plans diferents.
La
política, amb totes les seves mancances, limitacions i alteracions, ofereix una
mediació històrica per l’amor i l’esperança. Aquesta mediació permet
identificar les causes que impedeixen el desenvolupament moral de l’amor i
l’estimació als demés. No és suficient denunciar les múltiples situacions
d’injustícia que es donen al món, el que cal és canviar aquest món que genera
injustícia i aportar els referents morals que permeten construir la política
sobre una base sòlida. La política hauria d’oferir un instrument eficaç perquè
l’amor cristià sigui eficaç i tingui una dimensió estructural; però també
hauria de permetre deixar-se interpel·lar, amb tota naturalitat, pels referents
morals que defineixen la nostre societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada