Amor eficaç

L’amor i la seva pràctica, la caritat, estan a la base de l’experiència cristiana. Per això m’agrada viure la litúrgia del Dijous Sant perquè recorda la centralitat de l’amor pels cristians i m’interroga sobre el meu compromís en l’estimació. Sempre he cregut que la política permet viure amb intensitat l’amor cristià. Des de que vaig llegir de jove el llibre Creer es comprometerse del canonge de Màlaga, José Maria González Ruiz, la meva vida ha estat presidida per el binomi fe i compromís polític. No se desdir-me’n de cap dels dos.

Hi ha cristians que manifesten molta prevenció a l’acció política i, en un altre extrem, es situen cristians que consideren que la política és la única mediació possible per realitzar, ara i aquí, el Regne de Déu en la història. Em trobo més còmode en la possibilitat de creure que, com diuen alguns il·lustrats, que la societat no es canvia només amb exhortacions morals, però que per canviar-la políticament calen referents morals. El moralisme ha estat un dels riscos del cristianisme. Durant massa temps el cristianisme ha esdevingut un moralisme amable i un pensament reconfortant allunyat de l’anàlisi de la realitat social. Cristianisme i societat convivien en plans diferents.

La política, amb totes les seves mancances, limitacions i alteracions, ofereix una mediació històrica per l’amor i l’esperança. Aquesta mediació permet identificar les causes que impedeixen el desenvolupament moral de l’amor i l’estimació als demés. No és suficient denunciar les múltiples situacions d’injustícia que es donen al món, el que cal és canviar aquest món que genera injustícia i aportar els referents morals que permeten construir la política sobre una base sòlida. La política hauria d’oferir un instrument eficaç perquè l’amor cristià sigui eficaç i tingui una dimensió estructural; però també hauria de permetre deixar-se interpel·lar, amb tota naturalitat, pels referents morals que defineixen la nostre societat.