Per què el vel i el turbant són sagrats a l’islam – III

Durant uns dies publicaré la traducció al català d’un interessant article de Nabil Mouline sobre l’ús del vel i el turbant a l’islam. L’article ha estat publicat a l’edició digital de Le Monde des religions (24 desembre 2019). Historiadora i politòloga, Nabil Mouline és investigadora del CNRS. Ha publicat recentment el llibre:  “El califat: història política de l'Islam”

Les grans conquestes dels segles VII i VIII provocaren canvis notables. La societat musulmana fou cada vegada més cosmopolita i s’obrí a noves cultures, especialment hel·lèniques, perses i índies, durant l'època dels omeies (661-750) i els abbàssides (750-1258). Això afectà innegablement al sistema de roba.

 Malgrat l'existència d'una gran quantitat de barrets i capells masculins els noms, la forma, el color i la qualitat varien d'una regió a una altra, el turbant segueix sent el més important d'ells. Els califes, els dignataris religiosos, els emirs i els notables el porten en diverses ocasions, incloses les més solemnes. Aquesta pràctica s’estengué progressivament a gran part de la població.

Per consagrar aquesta preeminència, els ulemes (teòlegs) posaren en circulació tradicions atribuïdes al profeta que afirmaven que el turbant és, entre altres coses, l'emblema de l'Islam (sima al-islam), la corona del musulmà (taj al-musulmà) i la frontera intransitable entre la impietat i la fe (hajiza bayna al-kufr wa al-iman). S’afegí que el creient rebrà un xàfec de llum per cada gir del turbant embolicat al voltant del cap. Aquest objecte és doncs sagrat sense convertir-se en una obligació religiosa.

La consolidació d’una civilització imperial a la terra de l’islam conduí generalment a l’enduriment de la condició de la dona per raons polítiques, religioses i socials, particularment a les zones urbanes. Les dones lliures de les classes altes foren generalment condemnades a la reclusió. I quan podien sortir al carrer, tenien l’obligació (religiosa) de tapar-se totalment o parcialment per tal de preservar l’honor (‘imd, sharaf’) dels seus tutors masculins. El mi'jar, una espècie de turbant femení, és un dels barrets més de moda de l'època daurada abbàssida. Sempre anava acompanyat d’una màscara (miqna).