No crec que les sàvies paraules del poeta
Salvador Espriu “Direm la veritat, sense
repòs, / per l’honor de servir, sota els peus de tots” presideixin algunes
de les decisions polítiques del nostre temps. No he entès perquè el grup
parlamentari socialista català no ha donat suport a la decisió de dur al Congrés
de Diputats la petició de poder fer un referèndum a Catalunya. No comparteixo
les raons donades per motivar la seva negativa, perquè no les trobo sinceres
tan més quan aquest grup no s’ha oposat
a la consulta sempre i quan aquesta fos legal. La decisió del Parlament català
de dur la petició al Parlament espanyol de poder fer la consulta des de la
legalitat era coherent amb el que els socialistes catalans han demanat en les
darreres setmanes.
El joc de miralls ha traït als socialistes
catalans i, preocupats com estan en mantenir-se alineats amb els socialistes
espanyols, han situat la seva fidelitat en primer pla enlloc de defensar el que
avui és un desig de molts catalans: poder expressar-se sobre el futur de
Catalunya. El socialisme català queda de desdibuixat en relació al que vol una
part de la societat catalana. Aquestes decisions, que els omplen d’ambigüitats
i desconcerts, l’espai del socialisme català s’interpreta orfe d’un referent política
que reculli les expectatives nacionalistes i socialistes presents en els anhels
d’un sector de la societat catalana. Es oportú insistir en que no hi ha
contradicció entre la tradició ètica i política del socialisme i el
nacionalisme; com tampoc entre socialisme i fer un consulta per saber que volen
els catalans. Afirmar l’existència de contradiccions i antagonismes és no
adonar-se que els plantejaments dels socialistes espanyols estan fets des d’una
altra lectura nacionalista: l’espanyola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada