República de la saviesa

Manllevo el títol de la proposta humanista d’Erasme de Roterdam. El seu elogi de la saviesa i dels savis esdevé un magnífic anunci profètic del que ens manca avui a moltes persones i, de forma específica, a molts polítics. La política de la saviesa ha quedat substituïda per l’emoció epidèrmica després de transitar per la política de les emocions. Ara, un cop establert el marc en el qual es situa l’acció política del present, tot es converteix en uns màxims innegociables i que cal acomplir sí o sí  i uns mínims que resulten irrenunciables, però sobretot ignorats. L’enteniment, el consens i el pacte han estat substituïts per la imposició i l’oblit que la política és també unir i sumar. La política sàvia no existeix i el seu lloc l’ocupa un enterbolinat estira i arronsa de declaracions i proclames. Tinc la impressió que l’arenga substitueix molts cops a la reflexió.

¿Per què ens passa això?. Penso, que un dels problemes de l’actual sistema polític és la seva dificultat per encaixar les noves i diverses formes de la política que han emergit en els darrers temps. Recordo les enormes dificultats dels partits polítics tradicionals d’integrar el que, en el seu temps, es denominaven els nous moviments socials. Ara, tots els partits, tenen organitzacions sectorials treballant sobre els continguts d’aquests moviments. Avui ens trobem en una situació similar. Hi ha unes noves formes de política i unes noves regles però els partits són conservadors en les seves formes i mentalitats. Pot passar allò que és tan evangèlic de la impossibilitat de posar vi nou en bots vells. Si es fa això, els bots no aguanten; com ara s’estan esberlant alguns partits polítics majoritaris. Com a conseqüència de tot això s’albira un nou espai polític fragmentat, amb majories dèbils i inestables, on la governabilitat serà molt difícil.

Torno a l’inici de la nota: l’elogi de la saviesa en política. Potser ara el que tindria sentit és adonar-se que els marcs polítics de l’actual governabilitat s’han transformat fortament i reconèixer que les actuals formes de govern, les de sempre, s’han envellit i caducat. ¿Què fer davant aquesta situació que afecta profundament la governabilitat?. Sembla que els dos reptes més urgents de l’agenda política són: saber governar el procés de transició nacional cap a la independència i dirigir el procés de reactivació econòmica per tal de reconstruir el malmès sistema de benestar social. ¿Com es fa tot això?. És evident que existeix una premissa bàsica: cal tenir experiència de govern demostrada i contrastada més que capacitat de gesticulació o de pressió. La direcció política del moment present no pot fer-se prescindint del capital polític de dues formacions que avui semblen a la baixa: CiU i PSC. És un error ignorar-los per afany de notorietat o per millorar una futurible quota de poder. La societat catalana ha de ser sàvia i saber sumar les aportacions dels homes i dones convergents i socialistes. Cal recosir la unitat civil catalana que tants bons resultats havia donat per la solidesa i estabilitat d’aquest país en el passat. El camí a recórrer compota un nou marc polític fonamentat en nous paràmetres de governabilitat.

El camí a transitar és llarg i per avançar calen àmplies majories socials i grans acords polítics. No es pot anar lleuger d’equipatge i amb majories debilitades. Cal aconseguir una gran corrent del catalanisme polític convençuda de que cal anar en aquesta direcció. Però per assolir aquests objectius calen, entre altres coses, que els socialistes catalans assumeixin, amb contundència i claredat, que són un partit nacionalista català sense dependències foranies i els convergents han de recuperar i accentuar la seva ànima social present en els seus orígens.