Avui és un dia
de silenci. De meditació sobre el silenci que s'ha estès sobre el món per la
mort de Jesús. El silenci, no només és un recurs per aprofundir en nosaltres
mateixos, el silenci també és pot escoltar, contemplar, viure'l, desitjar-lo.
Per mi el Divendres Sant sempre ha estat un dia associat amb el silenci. Des de
fa temps durant aquest dia m'ha agradat organitzar la meva litúrgia particular
a l'entorn d'una lectura reposada, lenta i contemplativa del text de la passió,
anar repetint el verset "Pare, confio el meu alè a les vostres
mans", escoltar en silenci els improperis -"Poble meu que t'he fet, en que t'he entristit, respon-me!.";
cantants en català pels monjos del monestir de Santa Maria de Montserrat o en
la versió polifònica feta per Palestrina. En aquest moment em pregunto: hi era
quan claven a Jesús en creu, hi era el peu de la creu?.
En la mirada a la creu
descobreixo que aquesta creu no és neutre. Jesús continua sent crucificat en cada
un dels refugiats, aquests que vénen fugint de les guerres i la fam, que venen
a la confortable Europa. Jesús continua sent crucificat en els immigrants, aquests
que tanqueu en els CIEs o els expulseu perquè fan nosa. Jesús continua morint a
la violència contra les dones o en els abusos a menors. Jesús continua sent
crucificat en els aturats, en els treballadors precaris, a les persones
explotades i oprimides, en la gent gran que no té una pensió digna, en les famílies
desnonades, en els que moren per causa de qualsevol tipus de violència, en els
quals són acomiadats dels seus llocs de treball per demanar els seus drets.
Crist és de nou crucificat cada cop que la societat nostre és injusta, insolidària
i nosaltres som egoistes. També Crist és de nou dut al patíbul de mort quan s’empresonen
a persones sense raó, acusats de delictes no comesos. Crist és elevat de l’arbre
de la creu cada cop que s’ofèn el seu memorial amb processons militaritzades i ministres
cantant l’himne de la legió, el Novio de
la muerte.
La mort de Crist agita les
nostres consciències i ens convida al silenci profund i la meditació
contemplativa. Sabem que des de l’arbre de la creu ve la salvació del món. Però
la mirada a la creu empeny al compromís per la vida i la salvació de tots. En
aquest creu de dolor i de torbament es manifesta el misteri de la vida.
Necessitem penedir-nos per ser solidaris amb la sort de Jesús. Les lectures
matinals d’avui, salm 50, ajuden a
entendre que cal prendre consciència de la condició de pecadors i oferir el cor
sincer com a penyora de redempció: "Compadiu-vos
de mi...Ara reconec les meves faltes, tinc sempre present el meu pecat...La
víctima que ofereixo és un cor penedit, un esperit que es penedeix...Vos
estimeu la veritat al fons del cor.. Quin goig aquets ossos que havíeu fet pols".
Quan el Divendres Sant contemplem i adorem la creu salvadora, ens sentim urgits
a despullar-nos de nosaltres mateixos, dels nostres egoismes, de les nostres
caretes, de tot allò que hi ha de pecat en la nostra vida. L’experiència de
contemplar el Crist jacent en creu no és un reconeixement d’un fracàs. L’aparent
absència de Déu en els moments de patiment de Jesús, la seva sensació d’abandonament,
esdevindrà joia i vivència omnipresent. A Ha 3,2-19 se'ns diu "el Sant arriba des de la muntanya de Faran,
la seva glòria cobreix el cel, i amb la seva majestat omple la terra".
Certament, cadascú de nosaltres pot experimentar que podem transitar d’una
sensació de que avui amb la passió de Jesús l'absència Déu ho omple tot i costa
viure la seva presència salvadora. Però sabem que Déu mai deixa sòl als seus
estimats. Simplement intervé quan cal, no quan volem nosaltres. Hem de deixar confiadament
el nostre alè a les seves mans. No només quan la mort esdevé una afirmació
irreparable, sinó com una actitud permanent convençuts que de l’arbre de la
creu neix la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada