Molts cops experimento que els
cristians vivim a la fosca perquè les manifestacions de Déu no són del tot evidents
i perquè la religiositat d'una època ha fet més difícil trobar a Déu. La Modernitat
ha fet societat més madures i a les persones més responsables del seus actes. No
renunciar a la seva secularitat, però tampoc vull renunciar a l'experiència de
Déu. Difícil síntesi. Senyor mostra’t en mig de la secularització. No
t'amaguis, no em demanis renunciar als valors de la laïcitat. "Com la cèrvola es deleix per l'aigua viva,
també em deleixo jo per vós Déu meu. Tot jo tinc set de Déu del Déu que m'és
vida; ¿quan podré veure Déu cara a cara?" (Sl 41).
Cerco aquest Déu amagat, ¿on és
el camí?. Vivim una experiència no immediata de Déu. Els seus signes no són
evidents. Els camins espirituals cap a Déu són íntims, no descansen en una
simbologia pública. El camí cap a Déu el trobem en el cor de cadascú. Però, “¿per què aquesta tristor, ànima meva?, ¿per
què aquest torbament?" (Sl 41). ¿Fora dels nostre cor, on està Déu?,
"¿On és el teu Déu?" (Sl41).
El meu Déu està present allí on els seus servents porten el dret a les nacions.
El càntic d'Isaïes (Is 42,1-7) no permet el dubte. El Déu del servent no vol
presències immediates, públiques i ostentoses. El servent, aquell que proclama
la presència de Déu, "no crida ni
alça la veu, no es fa sentir pels carrers” (Is 42,1-7). El servent callat,
presència de Déu en el món, només el coneixem perquè "porta el dret amb fermesa" (Is 42,1-7). Aquest servent és
llum. El servent de Déu ve a treure'ns de la fosca car ell és "llum de les nacions" (Is 42,1-7).
La fosca que ens torba i ens omple d'insatisfacció s’il·lumina per la llum del
servent de Déu anunciat pel profeta Isaïes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada