El rostre de Déu

Sempre he experimentat que molts creients creiem en Déu a través de la revelació que ens ha fet Jesús. Sense Jesús, la comprensió de Déu seria més tènue. El relat de la història de la salvació, les notícies de la divinitat venen donades per mitjancers; però només Jesús és qui posa rostre i nom a Déu. Sant Joan ens ho diu en el seu evangeli “A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat” (Jn 1, 18). Sense Jesús, l’aproximació a Déu resulta imprecisa i desdibuixada. Fins i tot pot convertir-se en una idea ambigua fàcilment subjecte de manipulació per adaptar-lo als interessos particulars.

Benet XVI en la seva catequesi setmanal evoca aquest verset i altres per recordar que només es coneix a Déu a través de Jesús. Quan Felip, el deixeble, li demana “Senyor, mostra'ns el Pare, i no ens cal res més” (Jn 14,8) la resposta de Jesús és contundent “qui m'ha vist a mi ha vist el Pare.” (Jn 14,9).  El rostre de Déu és Jesús. La novetat del cristianisme és l’encarnació de Déu en una persona que li dóna nom i rostre. Cada cop que les persones pretenen albirar el rostre de Déu, la resposta sempre és similar: Déu està representat en Jesús i en tots aquells que Jesús es mostra.

¿On està avui el rostre de Déu?. La imaginaria devocional popular el representa sota l’aparença de formes plenes de bonhomia. Això està bé per exemplificar un desig del que volem que sigui Déu, però aquest és un rostre massa emmotllat a les necessitats personals. El rostre vertader de Déu és visible en aquelles persones destinatàries del seu amor on Jesús l’ha fet comprensible al nostre enteniment. En el rostre del sofriment i de l’empobriment, del dolor i la marginació, allí és on es troba el rostre de Déu. Tant de bo no veléssim la nostre mirada als rostres de Déu del nostre temps.