La història de la salvació és el record de la presència de Déu en la
història. Gràcies a ell, els cristians repassem cada un dels moments en els
quals Déu ha intervingut aportant alliberament i salvació al poble fidel.
Primer foren els israelites des de la sortida d'Egipte i en la seva construcció
com a poble que pateix diverses adversitats. Després Jesús situà la memòria
salvadora de Déu en una perspectiva universal. La memòria de l’acció salvadora
de Déu evoca la força del seu amor i la seva capacitat de perdó i misericòrdia. Més enllà de les accions humans, dels seus límits
i conflictes, Déu es troba al darrera de la història aportant l’alliberament. La
seva encarnació en Jesús és l’expressió certa d'aquest procés de
responsabilitat de Déu amb la humanitat.
Aquesta memòria història de l’amor en la història de la humanitat permet
combatre tota temptació idolàtrica de creure que les obres humanes poden
substituir la magnificència de l’amor de Déu. A través de la reserva
escatològica, tal com proposa el teòleg
J.B. Metz, existeix una relació dialèctica entre les promeses de Déu i
les realitats històriques. Per més perfecció que mostren les obres humanes, cap
realitat política, social o econòmica esgoten la promesa del Regne de Déu. Quan
s’abandona la perspectiva de la reserva escatològica, els projectes humans s’absolutitzen
i aparten d'ells Déu com una possibilitat d'una força transcendent a les
realitzacions de les persones. Aquest absolut és el germen de la dominació
totalitària de l’home sobre l’home.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada