En el nostre país és notòria la influència cultural del cristianisme. Molta
gent, encara que sigui de forma menor, afirma que troba en el cristianisme uns
referents. En l’àmbit polític això és notori en certes formacions polítiques on
molts dels seus militants actius es confessen cristians. Però, a ¿què obliga a
aquest sentiment?. A poca cosa o, si és el cas, al seguiment d'unes pautes de
comportament que poc incideixen en els valors pràctics. Aquesta constatació és
evident en l’acció política. ¿Quants polítics dels dits cristians es comporten
de manera contradictòria amb la fe que confessen?.
¿Quina és la pedra de toc on contrastar aquesta pràctica i la fe?. Proposo
la lectura i reflexió interior d'aquest fragment de la carta dels Efesis. En el
capítol 4, versets 25-32, l’apòstol Pau presenta el que poden anomenar-se normes
de la vida cristiana. “Abandoneu la
mentida i que cadascú digui la veritat al seu proïsme, ja que tots som membres
d'un mateix cos. Si us disgusteu amb algú, no l'ofengueu; que la posta de sol
no us trobi encara ressentits: no doneu ocasió al diable. El qui robava, que
deixi de robar; que procuri treballar honestament amb les seves mans i així
pugui donar al qui passa necessitat. Que de la vostra boca no surtin mai
paraules dolentes, sinó tan sols aquella paraula que serveixi per a edificar
els altres en allò que convingui i faci bé als qui l'escolten. I no entristiu
l'Esperit Sant de Déu, que us ha marcat amb el seu segell per al dia que sereu
redimits. Llanceu lluny de vosaltres l'amargor, l'enfuriment, la ira, els
crits, les injúries i tota mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i afectuosos
els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist”.
Cap d'aquestes recomanacions mereix matisos o interpretacions. Han de
seguir-se. Gràcies a tenir una pràctica coherent la persona pot, en el seu
examen de consciència, contrastar si el seu comportament és cristià i cal, com
a pecador, demanar el perdó de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada